divendres, 21 de desembre de 2018

Helia, bon viatge!

El passat divendres 30 de novembre, i de camí a Castalla, on projectàvem el nostre documental 'El camp de Concentració de Portaceli', vam escoltar la trista notícia que donava À Punt Ràdio: a Elx, la seua ciutat, s'havia produït el traspàs d'Helia González Beltrán, la nostra presidenta d'Honor (Associació Stanbrook). Àtropos, implacàblement, li havia tallat el fil de la vida, com a cloenda del cicle de les Moires. En el cas d'Helia, pel seu passat d'actriu i pel seu coneixement del teatre i la tragèdia en totes llurs vessants, de segur que li escau més la referència a Les Moires gregues que no pas a Les Parques romanes.
Sempre dona tristor parlar de les persones que ens deixen, i més quan l'estima i empatia que dona una relació continuada, com la nostra, fa que el buit emocional ens impacte i colpege més intensament però açò de la vida funciona així.
Fa uns anys vam publicar a la nostra editorial Mujeres de temple, de Sara Berenguer, una dona llibertària acresolada a la mateixa forja que Helia, un llibre amb petites biografies de dones que, en llegir l'original, li vaig preguntar quin havia estat el criteri de selecció. Hi havia dones molt conegudes com Simone Weil i d'altres com ara Gabriela Lahuerta que, llevat de la família i companyes i companys de militància, no coneixia ningú... Em va dir que al llarg de la seua vida militant n'havia conegut moltes, de distints posicionaments ideològics, classe social, formació cultural... Les del llibre eren les dones que veritablement li havien deixat una petjada impactant pel seu coratge i exemple personal. Jo mateix, passada la setantena, ben bé podria dir el mateix, i Helia, com Sara, estan en la meua “selecció” personal, per la seua trajectòria, exemple i tenacitat fins al darrer alé.
Nascuda a Elx l'any 1934, s'exilià a l'Algèria com a passatgera evacuada a l'Stanbrook amb el núm. 2277, amb tota la família, d'aquella odissea ella i la seua germana Alícia publicaren el seu testimoni com a exiliades al llibre Des de la otra orilla. Amb el seu germà, el dramaturg Antonio Gonzalez i tota la família, participa en la fundació del grup teatral d'Elx 'La Caràtula' als anys 50 després de retornar de l'exili en 1949. Actriu i cantant lírica, compagina la vida artística amb treballs de promoció turística i professora de francés, i encara l'any 2016, vam publicar de la seua mà Stanbrook: Vivencias de un exilio (L'Eixam Edicions), un relat en primera persona de la seua mare, Isabel Beltran, sobre l'odissea del viatge de l'Stanbrook i la vida de la família a l'Orania, un ferm desig d'Helia i ben aclaridor del seu tarannà personal que recopilà de bell nou el llibre i que ho explicita de la següent manera:
«Desde que falleció mi hermano Antonio en Enero de 2013 he sentido la necesidad de cumplir por él su deseo de reeditar 'Stanbrook', el relato de nuestras vivencias en el exilio republicano en Argelia. Nuestra madre empezó a escribirlo en el año 1970, terminándolo con el epílogo en 1978.
       Me ha costado demasiado tiempo, pero es que muchas veces he tenido que dejar la lectura, pues no podía resistir el revivir aquellos momentos.
       Gracias a mi sobrino nieto Patricio, que empuñó la tarea de revisión del texto y las aclaraciones que juntos hemos hecho del relato, se ha podido terminar (este formó parte de tres obras editadas como Ciclos Narraciones - Ediciones Inauditas).
       Ha sido una tarea de las muchas que me quedan todavía por cumplir durante el resto de mi vida. Yo diría que ha sido una de las más importantes
Eixa era Helia, tal com la vaig conèixer l'any 2010 a les Jornades d'Albatera, on coincidírem tots dos. Jo havia llegit Des de la otra orilla i li vaig proposar treballar conjuntament per a rememorar l'odissea de l'Stanbrook, amb una expedició per mar des d'Alacant a Orà, com a homenatge i recuperació de la dignitat de la Memòria Republicana per a l'any 2014, amb motiu del 75é aniversari del final de la incivil guerra d'Espanya...
Vaig copsar l'interés de la meua proposta en una guspira de la seua mirada, sorpresa, impactada: —Quatre anys són molts anys per a la meua edat i la meua salut —em digué— però si tires endavant, em tens a la teua disposició per al que necessites mentre m'acompanye la salut.
Una de les coses que em sorprengué des del primer moment, en tractar-la, va ser la força emocional que traspuava i que sempre estava disponible, i tot això en una dona major d'aspecte fràgil i delicat però, sota les aparences i realitats de la seua situació, alenava la 'Dona forta' que era —tot emulant amb escreix la descrita per Mairen Beneyto— , amb una voluntat de ferro i una capacitat de comprensió, diàleg i treball que desbordava, tot adobat amb un tracte de companyonia i afectiu que blegava l'enteniment.
L'he tractada aquests darrers intensos vuit anys de treball conjunt al llarg del quals hem teixit un afecte ben especial, de vegades amb contacte directe dia a dia, setmanalment, quinzenalment... Segons com anaven les coses, si feia falta, amb el sol condicionament dels seus alifacs cada cop més acumulats, encara em va cridar per si ens trobàvem com gairebé cada any a Albatera el passat 3 de novembre, on projectàvem el documental del Camp de Portaceli. Finalment no vingué perquè es trobava mal, m'ho comentà dies després, disculpant-se encara, telefònicament, amb un filet de veu com un pardalet ferit però ara ja sense recuperació possible.
Helia ens ha deixat als seus fills: Helia; Núria (plasmació vital d'allò del Apoyo Mútuo de Kropotkin), i Jorge, que, com a músic, continua la tradició artística de la família i, amb la seua germana Alícia, el llegat de la seua indestriable memòria.
El nostre millor homenatge és continuar el seu treball, amb ella com a referent moral, lleial i ètic. Helia era molta Helia i la trobarem a faltar com a exemple de dona solidària i Republicana amb majúscules —permeteu-me la llicència—.
Honor i llarga vida a l'estel de la seua memòria i a la valenciana manera: Helia Vítol!
Rafa Arnal
https://www.diarilaveu.com/apunt/86605/helia-gonzalez-beltran-per-sempre-a-la-memoria

dilluns, 3 de desembre de 2018

Helia González. In memoriam

La nostra presidenta d'honor, Helia González, va faltat ahir als 84 anys d'edat a Elx.
Volem donar el condol a la família i amics i recordar la seva figura. Helia va ser sempre una lluitadora per la memòria històrica, de la qual ens queda el seu testimoni i el seu exemple.
Dels nombrosos missatges de condol volem reproduir les paraules que Olimpia Ruiz ha escrit avui:
"Avui és un dia molt trist per a nosaltres, sento profundament la pèrdua de Helia, una persona que mai oblide. El 29 de març de 1939 vam viure els últims dies de llibertat a la nostra terra i els moments més tràgics i amargs de les nostres vides. Avui voldria dir-li que hem estat fidels a la nostra història, que hem lluitat tota la vida per la nostra llibertat i que, encara que anem desapareixent, a poc a poc, sempre quedarà en la memòria la nostra tragèdia.
Descansa en pau Helia González. Et volem i per sempre quedessis en els nostres cors ".
Olimpia Ruiz Candelera. Passatgera 2.295 de l'Stanbrook.


Mai t'oblidarem

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Presentación en Madrid


El próximo miércoles 24 de octubre se presentará el libro y el documental sobre "El Campo de Concentración de Portaceli" en la biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid. Y al día siguiente en la F.A.L. (Fundación Anselmo Lorenzo) también en Madrid.
Un doble trabajo que muestra cómo la maquinaria franquista organizó su aparato de represión con las decenas de miles de republicanos que quedaron atrapados en el puerto de Alicante, esperando unos barcos que no llegarían. Este trabajo supone el primer estudio en profundidad sobre este Campo de Concentración, por el que pasaron más de 12.000 republicanos. Un Campo de Concentración clave, junto a los ya conocidos, en la represión de los primeros "años de paz". Años de prisiones, de campos de concentración, de trabajos forzados, fusilamientos y venganza.  
El documental está dirigido por Rafa Arnal y Joan Barres.


Dimecres que ve 24 d'octubre es presentarà el llibre i el documental sobre "El Camp de Concentració de Portaceli"a la biblioteca de la Universitat Complutense de Madrid. I al dia seguent a la F.A.L. (Fundació Anselmo Lorenzo) tambié a Madrid.
Un doble treball que mostra com la maquinària franquista va organitzar el seu aparell de repressió amb les desenes de milers de republicans que van quedar atrapats en el port d'Alacant, esperant uns vaixells que no arribarien. Aquest treball suposa el primer estudi en profunditat sobre aquest Camp de Concentració, pel qual van passar més de 12.000 republicans. Un Camp de Concentració clau, al costat dels ja coneguts, en la repressió dels primers "anys de pau". Anys de presons, de camps de concentració, de treballs forçats, afusellaments i venjança.  
El documental està dirigit per Rafa Arnal i Joan Barres.

dilluns, 17 de setembre de 2018

En la Fira Alternativa

Per segon any consecutiu, l'Associació Stanbrook ha participat en la Fira Alternativa de València de la mà de L'Eixam. Ha estat el millor aparador per donar a conèixer els dos llibres i els tres documentals que hem realitzat estos darrers anys i els projectes que anem a organitzar aquest any proper. Volem agrair a l'organització pel seu acolliment i a tots els amics que es van passar a visitar-nos. Ens veiem l'any que ve.

dimecres, 11 de juliol de 2018

El último pasajero del African Trader


Dámaso Rico se exilió a Argelia con apenas 10 años de edad junto a su madre Esperanza Rodríguez y su hermano Mariano Rico de 16 años. Su odisea comenzó en Benidorm a mediados del mes de marzo de 1939 y siguió en la espera durante 11 días en el African Trader, la prisión de Orán, posteriormente el Campo de Concentración de Carnnot (para familias) y finalmente en Belchicao. 9 años después la familia pudo traer de la España de Franco a su hermana, que había sido enclaustrada en un convento. Después de la II Guerra Mundial se instalaron en la localidad de Blida donde empezaron una nueva vida. Su testimonio aclara algunos detalles del viaje del African Trader y el posterior exilio visto con los ojos de un niño.

–¿Dámaso, cómo viviste los últimos días de guerra?
–En plena guerra estábamos alerta todos los días. Que si los fascistas habían entrado a tal sitio,… Todos los días venían a bombardearnos. Pasaban sobre la isla de Benidorm, veíamos al que llamábamos “El Zapatones”, un hidroavión al que seguía una escuadrilla de Junkers que bombardeaban Alicante.

Para leer más:

dijous, 14 de juny de 2018

El ‘Aquarius’ republicano del 39

Supervivientes de la travesía del ‘Stanbrook’, que evacuó a casi 3.000 refugiados españoles a Orán tras la guerra, reviven su historia al hilo del actual drama migratorio

Helia González Beltrán ve las noticias sobre el Aquarius y naufraga. Regresa a los días de marzo de 1939 cuando, con cuatro años, viajó sentada sobre un baúl desde Alicante hasta Orán a bordo del Stanbrook con cerca de 3.000 republicanos españoles que habían perdido la guerra. “El drama del Aquarius me ha removido todo, son muchas cosas que coinciden. Es importante que la gente sepa que son personas llenas de necesidades de todo tipo”, sostiene durante una entrevista por teléfono desde su casa de Elche, no demasiado lejos del puerto mediterráneo donde desembarcarán los refugiados que nadie ha querido en Malta e Italia.


Para leer más:
https://elpais.com/cultura/2018/06/13/actualidad/1528917360_425119.html

dimarts, 12 de juny de 2018

Per fi algú fa les coses bé


L'Ajuntament de València ha penjat en la seva façana principal una pancarta en la qual es reivindica a la capital com a "ciutat refugi", després que el Govern hagi autoritzat que pugui rebre al buc 'Aquarius', que transporta a més de 600 immigrants i refugiats rescatats en el mar Mediterrani, després de la negativa d'Itàlia al fet que ho faci en algun dels seus ports. En concret, el cartell, que diu 'València ciutat refugio. #volem acollir', ha estat penjat aquest dimarts. De fet, en 2015, en un ple municipal es va aprovar una proposta del regidor de Cooperació al Desenvolupament i Migració, Roberto Jaramillo, per la qual es declara a València 'Ciutat refugi' perquè sigui una localitat "de protecció, igualtat i reconeixement de drets, que garanteixi la vida, la llibertat i el benestar de totes les persones". En el seu compte personal de Twitter, l'alcalde València, Joan Ribó, ha penjat una imatge de la pancarta i ha indicat que el treball amb les organitzacions socials és "fonamental per a l'acolliment de les persones refugiades del 'Aquarius'".